Carola Bedós

Soles

Des de dijous confinats a casa. La Montse diu que se li ha trencat el pany i que, si surt, no pot tornar a entrar a casa. Ella sempre a fons, no té terme mig. Si hi ha algun cerrajero de guàrdia que passi per allà sisplau, és a Nena Casas (el número en PM). Ah no, merda, que no es pot sortir… La Mo treballa de sol a sol, és una directiva de marketing online. A tope, perquè treballa en Gran Consum alimentari i està entregada a la moguda d’aquesta nova crisi. Bé, menys als vespres, que fa ioga, cosa que li va de conya per baixar la intensitat. Des que va tornar de l’Índia, el ioga és la seva religió. Sempre hi és, mai no falla. És una incondicional dels seus.

La Betty, tan disciplinada, segueix amb les seves rutines, com que és traductora i intèrpret està habituada a treballar des de casa, només que ha incorporat fer els exercicis de càrdio a casa, en lloc de passejar-se fins a l’Arsenal Femenino. Li han postposat tots els congressos a causa del Covid19. S’assegura de passar-me el vídeo per whatsapp perquè no em posi com una foca, ja sap que tinc tendència a agafar quilets degut al meu metabolisme lent. És molt bona amiga, bona persona i molt civilitzada. No deixaria mai ningú enrera.

La tia és infermera jubilada, viu amb la gateta, que ja és vella i amb problemes de tiroides. Com que és lleial fins a la mort no la deixa ni a sol ni a sombra. Així que estan habituades al confitament, com diu l’Anna Serrat. Assisteix a tota la corrua de veïnes velletes que sempre tenen un ai o un ui. Diu que s’ha jubilat però jo crec que la comunitat de veïns s’ha convertit en el seu hospital. Enganxa totes les passes així que aviat li tocarà el Corona virus, anit ja em va trucar angoixada que a l’hospital no hi volia anar. Faré el que estigui a la meva mà. Els sanitaris tenen terror d’estar ingressats… És el seu pitjor malson. Per què serà? 😉

La Laura 2, veïna de la Laura 1, és enginyera i assessora high level al Banc Europeu d’inversions (la numeració se l’han posat elles dues). Fa triatlon. Bé, feia… Ara està convalescent d’una complicada operació (no diré de què per protecció de dades). Ha patit forts dolors, des de Javea, on va passar el postoperatori amb la seva mare com a única companyia. Ens trucàvem. De tornada a Luxembourg m’adono que el temps i sofriment l’han fet adonar de la importància d’estar acompanyada i que no som inefables ni independents com de vegades ens pensem. Des d’aquí una cunya simpàtica pels indepes. No només ha sabut adonar-se’n, sinó verbalitzar-ho. De vegades, és el que més ens costa. Ara arriba el tsunami del Corona virus i està sola a Luxembourg i la seva mare sola a Espanya per uns controls mèdics. Són com bromes del destí. Vol que em “casi” amb ella, només perquè m’he interessat per la seva salut. Tampoc cal exagerar! És mona.

Jo estic a casa del meu pare perquè té 93 anys i el darrer cop que vaig venir em va semblar que feia molt mala ganya. Vaig decidir passar uns dies seguits amb ell per menjar i xerrar junts que és el que més li va. I això que sempre ens hem portat fatal. Ha anat bé perquè està tot refet i amb colorins a les galtes. Uns quants arrossos i estofats amb un parell de vasets de vi són mano de santo per filosofar, entre curiós i perplex (diu que ell ja ha passat la barrera del so). Ara i sempre l’essencial és estar bé amb la gent que t’estimes i honrar els pares. Sinó no hi ha futur. Ho he descobert ben recentment perquè feia uns anys que jo mateixa estava desconnectada i mig zombie. Però des que he reaccionat, torno a ser jo. M’havia tornat com un suro, sentia com un manojito de escarcha tot al meu voltant. És per culpa de les malalties, les morts i pèrdues recents. Els dols mal portats. I la distància de l’expatriació i el fred. Ara torno a sentir la caloreta. Quin descans, pensava que m’havia mort jo també. Pensava que arribaria tard, però no: hi he sigut a temps.

La Laura 1 és arquitecta, fa poc ha començat a treballar pel Parlament Europeu a Luxemburg. Arrel de la crisi a Itàlia va expatriar-se també fa cinc anys. Sola treballant des de casa pateix per la seva mare que viu sola a Mantova, prop de Bergamo, que ara és el nou epicentre de la merda aquesta de contagi. La dona té por de morir-se sense ningú al costat. Les nebodes van quedar òrfenes de mare recentment i ella és ara la seva adulta de referència, encara que sigui online. Treballar i assistir por máquina interpuesta. L’emoció ens mana i ens interfereix en la productivitat. Aprenent a estar a prop, tot i la distància. I a estar distants, tot i la proximitat. Cadascú el seu repte. Ara més que mai…

1 comentario en «Soles»

Deja un comentario